Haut de Page     Accueil

1er  HOMMAGE  A  RENADA  LAURA  PORTET
Son discours du 28/06/2017 à BARCELONE
à  l’INSTITUT d’ETUDES CATALANES

DROCOURT NATURE vous parle un peu du Ciel,
de la Planète, des Hommes ET DES ANIMAUX

28  de  JUNY

                                         senyora Presidenta, senyor President,

                altes Autoritats, Amics i familiars que em feu una festa tan magnifica,          

                     

els meus mots, venint del « Nord enllà » (on diuen que la gent... no no us ho penseu, la gent no hi és tan neta, ni tan noble, ni tan culte, i se'n manca ! (perdona, Espriu), simplement els meus mots, avui, s'avancen cap a tots vosaltres, plens a vessar d'emocio i d'agraiment, portats, des d'aquell Nord, per l'alè tramuntanal que bufa sempre des del Canigo ençà. Canigo, el nostre pare a tots (si ho ha dit Mossèn Cinto...)        

        I heus-me aqui, en aquesta esplendorosa Barcelona, cap i Casal de Catalunya, aqui, en aquest temple de la Ciència, demanant-me, encara i sempre, el perquè hi soc? Qui s'esperava a un tal honor ? Certament pas aquesta pobra arrufada velleta handicapada, posada en un ambient tan excepcional, i timida i confusa com una nineta de cabells blancs rebent una recompensa... una nineta arribada a gran i molt estranyada, molt estranyada, per cert, demanant-se en el seu fur intern el perquè ? En caldria ser digne? Francament, no em veig amb cap mèrit que ho justifiqui...

     Bàsicament, si he fet alguna cosa, com tothom en la vida, no estic gens assegurada d'haver fet, ben fet, el que calia fer ? He fallat tantes coses ! I tot primer, si se'm permet avui algunes confidències, fallar la meua propia carrera !, bé ho calia fer !, per culpa meva cal dir, ben entès, amb el meu mal geni conegut d'ortiga... No vaig acceptar certes coses. N'hi havia moltes i tantes per no acceptar ! La principal va ser quan vaig renyir amb el meu Director de tesi de doctorat d'Estat... (Si dic el seu nom –i no lo he de dir!--, molts aqui riuran perquè també el conexien i saben de què va, aixi com em va dir un dia, el malaguanyat dr. Badia : « -renyir amb ell, aixo no és res d'original !, si anava renyit amb el mon sencer !... »

     Doncs, i per no guardar aires de misteris ja que hem començat.... Puc confessar que vàrem renyir, definitivament, quan li vaig refusar d'anar, per tres anys, amb una beca d'estudis superiors, a l'altipla d'Etiopia per a descriptar l'iber... descriptar l'iber en certs documents i, especialment, en les inscripcions epigràfiques que es podien encontrar, no descobertes encara, ça com lla... Tres anys sencers! Lluny de tot ! I la familia, no comptava ? el marit ? I el fill ? A més m'avisava que el treball, era ell qui el publicava. Jo hi anava per rostes ! I ell, aixecant els braços cap al cel : « si no m'ho fas, qui m'ho farà ? Només eres tu qui m'ho podia fer ! »

 Jo estava ja de professora titular en un gran Institut d'Estat ! Qui, en tal situacio, hauria dit si ? Vaig dir : « no !» Com a conseqüències immediates, (acabaven d'anomenar-me Maître de Conférences), vaig perdre la càtedra, de català !, que se m'estava destinada (en vaig recuperar tanmateix una part sobre el tard, molt tard) i vaig continuar, pel meu costat, els estudis i la recerca universitària en onomàstica. En Onomàstica... Ca ta la na !

      Com a toponimista i onomasticiana, us puc dir una cosa, molt important. I és que els nostres noms de lloc i els noms de persona (antroponims i sobrenoms), que existeixen encara, morfologicament tots catalans malgrat les vicissituds i que trobem, a casa nostra, al llarg dels darrers dos mil anys d'historia, son, per mi i per vosaltres, és a dir : per a nosaltres tots, uns petits i  tresors d'archeologia que han mantingut i mantenen la nostra Terra vive dins la seua Veritat... CA.TA.LA.NA, i fan de Catalunya la nostra Terra-MARE! I, de mare, només en tenim una.

Catalunya no és un cos desmembrat, i no pot ser a la vegada del Nord, del Sud, de l'Est o de l'Oest !

Catalunya és UNA i SENCERA !

      I m'és un deure moral dir-vos avui, insistint, que :       catalana soc, catalana vaig nèixer, i catalana me moriré

i és un punyal que et claven al cor quan et diuen que no ets catalana i que la llengua que parles no és català ! (com a mi em va passar, un dia, en una botiga  de Perpinyà, de part d'una dona de Girona). El català que parlem és el primer, cronologicament, que va sortir del baix-llati parlat pels colons agricoles que havien vingut de Roma a fundar, al Rossello i a l'Ampurdà, una colontzacio agricola. 

     Nationes sive linguae, diu l'axioma els textos antics . « Les nacions o les llengües », Indiscutible. Veritat fonamental : « nacio equival a « llengua». « NATIO » és de lamateixa familia semàntica que Nascor (nàixer), és a dir que pertanys a la nacio on es parla la llengua que era la que es parlava a casa, entorn teu, quan vares nàixer. I quan jo vaig nèixer, tothom entorn del llit on paria ma mare, tothom parlava català, i només català : la tia Josefina, la germana gran de l'àvia, que mai no va emprar un mot de francès perquè no en sabia, l'àvia, la mare, i fins la partera que, ademés, anava sempre vestida tradicionalment de catalana, amb la cofia de Malines...   

     I quin català que parlaven ! El famos català de Vallestàvia, el poble dels meus, a la falda del Canigo. Un català molt apreciat pel dr. Moreu-Rey, el dr Bastardas i Parera i, més que res, per en Coromines, el gran Joan Coromines que, ja renyit ell també amb el meu director de tesi (tots dos s'odiaven, s'enviaven ple de piques en els congressos i publicacions), doncs el Coromines, quan va saber que jo era d'aquell poble que es diu Vallestàvia, el seu poble preferit del « Nord » quan venia a fer les enquestes lingüistiques, en Coromines em va fer, al telèfon: « Aixo si que és una referència ! », volent-te'n dir : tothom en sap, a hores d'ara, de « doctora-se »,  pero no tothom té el privilegi de ser de Vallestàvia !

     Doncs, bé us puc dir que, per més que nascuda a St Pau de Fenollet  a la zona dita  « isoglossa », on es barregen encara les dues llengûes : català-occità, jo, des del meu naixement, i a l'edat que tinc, hauré viscut, més que res, una vida de ca ta la na. Ja al nostre carrer, a Sant Pau, hi havia ple de catalans, que parlaven català i que venien a la botigueta d'adrogueria de l'àvia a parlar català, el batlle (l'alcalde) de St Pau era català, fill de Vallmanya, poble a la falda del Canigo també, i vei del poble de l'àvia amb qui era cosi !Tota la toponimia està fossilitzada en català,excepte tres,molt recents del segle XVI. I a cinc pobles, l'occità que es creuen parlar és tan català que el capcinès ! I, de part meva, mai no vaig sentir a casa el mot « rossellonesos ». La meua gent sempre deien i han dit sem catalàs i parlem català ». I vaig fer jo vida de nena catalana, criada en català.

       A les vetllades d'hivern, tan bon punt se sentien les campanes tocant els temps de l'Advent, la tia Josefina arribava a casa a contar-nos histories de bruixes. Aixo passava a la cuina gran, pagesa, de l'àvia, tots arrengladets a la vora del foc, escalfadets mentre feia fred al defora, n'hom se sentia al reparo, sota l'ampla campana de la ximeneia. La resta de la cuina quedava dins la tenebra, i ni mancava de tant en tant el marrameu de qualque gat (negre, segur!) que et feia estremir... Una delicia ! L'àvia, amb les mordaxes, remenant amb intencio les brases d'on s'escapaven centelles fugint pujant i desapareixent en el conducte negre,
     l'àvia em deia : « Mira, mira els Miquelets, com en saben d'escapar-se i amagar-se en la nit ». «i què son, àvia, els Miquelets ? « son els nostres soldats que no volen del Rei de França ». I em deia que nosaltres èrem de la nissaga de l'Hereu Just », de Vallestàvia, aquell que fou un cap dels rebels de la famosa revolta de la « gabelle », i un cop agafat, li tallaren el coll, i el seu cap fou posat en una gàbia penjada per sota la qual havia de passar la gent... L'àvia es deia Teresa Justa per record d'ell i, a la nostra familia, a l'una o l'altra de les generacions, cal que hi hagi sempre un Just, una Justa o una Justina. Tinc actualment una tia Justina.
        Es a la vora del foc també que vaig aprendre a comptar. L'àvia, fent ratlles a la cendra amb un eixirment, deia : « Cabra, ets cabra ? Bé sum cabra, tenes banyes ? Bé tinc banyes -on les has ? Al cap les he. Compta les a, compta les e, compta-les bé, que trezte n'hi té d'haver ». -Compta, nina. I jo anava comptant fins a trezte, i mai no m'he equivocat. De manera que, en ingressar l'escola de la Republica francesa, jo en sabia de comptar, en català, fins a tretze. I també en sabia de dir les hores en català. Aixo havia estat amb la tia Josefina : « Nina en sortir de l'escola, a dos quarts de cinc, vindràs a casa eh ? » doncs, jo, com ella, deia : dos quarts de cinc, tres quarts de nou, un quart de set
     I hi havia les pregàries. Molt especial la a St Julià, els dies de... restrenyiment..., la coneixeu ? No la puc dir aqui, escatologica com és! pero una si que la puc dir (a veure si la coneixeu), una que m'encantava i era la que l'àvia dirigia a Sta Barba, els dies de tempestes. A casa, es guardava sempre un ram de llorer beneït, del dia de Rams, i una candela beneïda del dia de Candelària i, al primer pet de tro, l'àvia encenia la candela i hi feia cremar per damunt una fulla seca de llorer, dient : « Santa Barba, santa flor, la corona del Senyor, quan el tro caurà, santa Barba nos protegirà » i, potser de por que Santa Barba no entengués el català, s'ho havia traduït al francès : « ste Barbe, sainte Fleur, la couronne du Seigneur, quand le tonerre tombera, ste Barbe nous protègera... » i, en francès, ho deia rient, com si fes burla. Burla ? Ara que hi estic pensant, la cosa a vegades, anava greu, quan la temporalada s'acompanyava de pedregada. El meu pare era vinyater. Quan es va casar amb la mare, el novembre de 1926, no havien pogut fer bremes per culpa d'una pedregada. Vaig nèixer 9 mesos més tard i, una altra pedregada ! Dos anys sense fer bremes ! Valia la pena fer una pregària, ben feta, a Sta Barba
           El 39, van arribar les guerres, amb, d'aquest costat : la terrible Retirada. Cap al nord, franquejant la frontera sota els bombardeigs de l'aviacio feixista italiana, i parets de neu al Portus ! Va ser un hivern molt dur. De la manera en què els pobres republicans foren acollits, aparcats en camps de concentracio, sobre la sorra del nostre litoral, sota el vent, el fred i la pluja, sense ni un sostre, en porto encara la vergonya a l'esquena... França també havia entrat en guerra i l'havia perduda. El meu pare, mobilitzat un temps al camp de St Cebrià i a Colliure, ens deia : « aquella pobra gent, cal fer quelcom... » i, cada cap de setmana, que tenia permis, agafàvem l'autobus des de St Pau i veniem fins a Perpinyà al camp de Can Rapinyo, parroquia de St Galdric (els joves que s'interessen ara a la Retirada, ni ho saben!), on n'hi havia d'aparcats a una pineda, sota els pins com a sostre ! (Ho heu sentit al poema llegit pel dr. Perea) i el pare, aixecant-me per damunt els enormes filferros, em feia donar els queviures que portàvem. Jo feia el sacrifici de la xicolata, ja racionada, per a donar-la a les nenes, totes cap pelat (pels polls!) i elles em deien « mercès, mercès... ». En aquest camp, eren tots catalans. Els nens foren els primers que sortiren dels camps i, ingressats a l'escola, l'ocurrència va fer que el català es practiqués al pati d'esbarjo de França...
...l'àvia em deia : « Mira, mira els Miquelets, com en saben d'escapar-se i amagar-se en la nit ». «i què son, àvia, els Miquelets ? « son els nostres soldats que no volen del Rei de França ». I em deia que nosaltres èrem de la nissaga de l'Hereu Just », de Vallestàvia, aquell que fou un cap dels rebels de la famosa revolta de la « gabelle », i un cop agafat, li tallaren el coll, i el seu cap fou posat en una gàbia penjada per sota la qual havia de passar la gent... L'àvia es deia Teresa Justa per record d'ell i, a la nostra familia, a l'una o l'altra de les generacions, cal que hi hagi sempre un Just, una Justa o una Justina. Tinc actualment una tia Justina.

        Es a la vora del foc també que vaig aprendre a comptar. L'àvia, fent ratlles a la cendra amb un eixirment, deia : « Cabra, ets cabra ? Bé sum cabra, tenes banyes ? Bé tinc banyes -on les has ? Al cap les he. Compta les a, compta les e, compta-les bé, que trezte n'hi té d'haver ». -Compta, nina. I jo anava comptant fins a trezte, i mai no m'he equivocat. De manera que, en ingressar l'escola de la Republica francesa, jo en sabia de comptar, en català, fins a tretze. I també en sabia de dir les hores en català. Aixo havia estat amb la tia Josefina : « Nina en sortir de l'escola, a dos quarts de cinc, vindràs a casa eh ? » doncs, jo, com ella, deia : dos quarts de cinc, tres quarts de nou, un quart de set...

    ( SUITE de ce discours)                                                                                                                     (Les autres discours)

 

 

 

Ses HOMMAGES :  -  A L’IEC, l’Institut d’Etudes Catalanes de Barcelone le 28/06/2017;
                                 -  Au Casal de Perpignan le 29/09,
                                 -  Dans l’Empordà le 14/10,  au pied du monument dédié à
Lluis Companys
-  13/04/2018  -  JORNADA DE POESIA CATALANA , en homenatge a Renada-Laura Portet , Université Perpignan Via Domitia