Son discours (Suite)
     I hi havia les pregàries. Molt especial la a St Julià, els dies de... restrenyiment..., la coneixeu ? No la puc dir aqui, escatologica com és! pero una si que la puc dir (a veure si la coneixeu), una que m'encantava i era la que l'àvia dirigia a Sta Barba, els dies de tempestes. A casa, es guardava sempre un ram de llorer beneït, del dia de Rams, i una candela beneïda del dia de Candelària i, al primer pet de tro, l'àvia encenia la candela i hi feia cremar per damunt una fulla seca de llorer, dient : « Santa Barba, santa flor, la corona del Senyor, quan el tro caurà, santa Barba nos protegirà » i, potser de por que Santa Barba no entengués el català, s'ho havia traduït al francès : « ste Barbe, sainte Fleur, la couronne du Seigneur, quand le tonerre tombera, ste Barbe nous protègera... » i, en francès, ho deia rient, com si fes burla. Burla ? Ara que hi estic pensant, la cosa a vegades, anava greu, quan la temporalada s'acompanyava de pedregada. El meu pare era vinyater. Quan es va casar amb la mare, el novembre de 1926, no havien pogut fer bremes per culpa d'una pedregada. Vaig nèixer 9 mesos més tard i, una altra pedregada ! Dos anys sense fer bremes ! Valia la pena fer una pregària, ben feta, a Sta Barba...

      El 39, van arribar les guerres, amb, d'aquest costat : la terrible Retirada. Cap al nord, franquejant la frontera sota els bombardeigs de l'aviacio feixista italiana, i parets de neu al Portus ! Va ser un hivern molt dur. De la manera en què els pobres republicans foren acollits, aparcats en camps de concentracio, sobre la sorra del nostre litoral, sota el vent, el fred i la pluja, sense ni un sostre, en porto encara la vergonya a l'esquena... França també havia entrat en guerra i l'havia perduda. El meu pare, mobilitzat un temps al camp de St Cebrià i a Colliure, ens deia : « aquella pobra gent, cal fer quelcom... » i, cada cap de setmana, que tenia permis, agafàvem l'autobus des de St Pau i veniem fins a Perpinyà al camp de Can Rapinyo, parroquia de St Galdric (els joves que s'interessen ara a la Retirada, ni ho saben!), on n'hi havia d'aparcats a una pineda, sota els pins com a sostre ! (Ho heu sentit al poema llegit pel dr. Perea) i el pare, aixecant-me per damunt els enormes filferros, em feia donar els queviures que portàvem. Jo feia el sacrifici de la xicolata, ja racionada, per a donar-la a les nenes, totes cap pelat (pels polls!) i elles em deien « mercès, mercès... ». En aquest camp, eren tots catalans. Els nens foren els primers que sortiren dels camps i, ingressats a l'escola, l'ocurrència va fer que el català es practiqués al pati d'esbarjo de França...

    Al pati d'esbarjo, també, pero a Ceret, capital del Vallespir, on vaig anar de pensionista a l'Institut   durant la guerra, vaig apprendre a ballar, amb les companyetes, totes les balles catalanes de la comarca : ball de correr, l'entrellisada, etc... La sardana, no es ballava. I, quan vaig veure la primera sardana, va ser al Palmarium,  plaça Arago, un diumenge. Eren els catalans refugiats de la Retirada  que la ballaven, plorant. I tohom plorava. Em va passar igual fa poc quan la vaig ballar a Montblanc, amb els amics Perea. Destrossada de l'emocio, no vaig parar de plorar mentre ballava... 

La meua catalanitat, em va quedar aferrada al cor a qualque indret que sigui. Durant els dotze anys de l'estada a Poitiers (centre de França), vàrem fer un « Ateneu català ». Erem quatre. Exactament cinc, amb el meu marit . A l'institut d'Estat on em trobava, havia arribat l'Alicia Marcet, de St Feliu de Guixols, historiadora agregada i filla de la Retirada. Llavors , amb ella i el lector de català de la Universitat de Poitiers, que era Andorrà, i un cert Bolinches, valencià, vàrem crear, a Poitiers, un Ateneu català ! I ens reuniem... Ara fa riure, pero ho fèiem  molt seriosament.

     I fins i tot durant els quatre anys a l'Algèria, a la petita Kabilia, a on havia anat a retrobar el meu marit, hi va haver un inspector, molt culte, amic d'en J.M. Castellet, i lector a cal gran editor parisenc Maurice Nadeau, que, conforme anàvem entrant en relacions, em deia que jo havia d'escriure, i en català. (aquell inspector va ser el primer que em va parlar d'en Jordi Pere Cerdà, i a l'Algèria ! A Perpinyà, ni se'n parlava ! (conspiracio' del silenci, voluntària!). Quan ens vèiem, amb aquell Inspector, em deia : « heu treballat ? » jo, encara, no tenia res que faci lo que se'n diu :« un text ». Havia començat ben abans –la veritat!-- ja al poble, amb unes petites coses ocasionals: un condol a la mare d'una amiga que es va morir mentre el seu novi era presoner de guerra a Alemanya i sobretot, i més que res, em posava a escriure en pensar a la meua àvia... La primera vegada recordo que va ser un diumenge, unes ratlles emotives que li dedicava, tot i escoltant una sonata de Beethoven. Aquell text  va ser veritablement l'entrada a l'escriptura literària en català. Que no vaig deixar mai més. I, com ho dic en un text sobre el que és, per a nosaltres, «catalans del nord », escriure en català, és tornar amb amor, com qui prega, al cant « fondo », una mena de riu interior que no es pot esgotar. I quan, a vegades, les circumstàcies farien que aquesta deu interior s'allunyi, mai no es perd ! Sempre torna, invencible, inalterable. I em crida. Uns petits tustets  al cor com qui truca a una porta... No conec res de més dolç que aquests tustets. Obres i endavant ! A retrobar aquella deu que és font de vida. Font meva de vida.

     Pero la paraula literària és una paraula nua, sense support, que necessita ser conhortada. S'ofereix. Es una paraula enamorada. Una cosa que tremola, com una petita fulla sota la pluja. I quan aquesta paraula, tan fràgil, agrada al lector que et llegeix, és el més gran goig que puguis esperar !...Vaig  conèixer aquest goig fabulos:que la meua « escriptura » agradés a certs jurats, entre altres : Jurat del Victor Català, del Sant jordi, del Josep pla, fins de la Piga...(erotica!). Senyora Presidenta, que tan magnifica feina feu, a la Institucio de les Lletres catalanes, feina de memoria, de restitucio i de progrès capdavanter, us he de dirigir una suplica, i és que un d'aquells propers dies, abans que em mori, em graveu totes les circumstàncies dels traumes que vaig haver de passar amb els tres grans premis perduts per manca, direm, d'informacio! Perquè cal que en quedi memoria, una memoria exacta, punt per punt, i de les causes veritables...

 Mai no et diré prou gràcies, bellissima Laura, per tot el que fas i hauràs fet per mi. Em penso que ho veuen la mare i l'àvia, si, les veig, i ploren elles també i t'envien les seves gràcies, a reguitzell !

     Senyor President, publicament també, gosaré dir unes quantes coses. I, entre altres, estic segura que, ara mateix, sentiu els aleluies que us canta el meu cor per haver fet el miracle que aquest acte, fabulos per mi, es faci aqui mateix, a la vostra casa de l'Institut d'Estudis Catalans ! Bé sabem de què va, Vos, Senyor President i jo, sense dir-nos ho mai en paraules. I n'hi va haver
prou amb dos petits encontres, tan breus... I aixo, aquella generositat d'ànima que fa que UN copti, sense cap paraula, allo que passa al cor de l'altre, i li faci aquell do, ni si cas demanat, és el més gran bé que es pugui veure en una vida ! Aquella comunicacio en el silenci. Silenci ple de riqueses. Les més apreciables del mon. Silenci fusional. D'intel.ligència interior (com diuen els salms dels textos sagrats.) i amor al proïsme ! A mi, només m'haurà passat una sola vegada. Un miracle. Que diu bé prou l'alta qualitat humana d'aquell que n'és capaç ! Senyor President, si, ho gosaré dir, i ara mateix :m'heu robat el cor ! I que bo que n'és !!! Si avui, és dia de confessions, diré : Senyor President, heu enamorat una dona de noranta anys !

      Xavier, no estiguis gelos ! Te'n guardo una part !A l'esborrany, et tractava de Vos, i de senyor Montoliu. Pero, amb tants festeigs tu i jo, de fa temps, avui no valia ! Avui, fora mentides ! Fora ! I m'és un deure precisar que si l'acte d'avui s'ha pogut fer, materialment, fisicament, a despit de totes les complicacions que hi ha hagut, per culpa del meu desastros estat de salut, si l'acte s'ha pogut fer, te'l devem, a tots esguards, i en particular, tel devem a la teua incansable bona voluntat i la teua tan pragmàtica eficàcia.

       La bellissma Laura n'és el cap, la cultura i el cor. El President, n'és el lloc, la cultura i el cor. Tu, Xavier n'ets el braç, l'administracio i el cor. Gràcies infinites.

        Gràcies, i commogudes, a aquells qui han fet el sacrifici d'aquesta tarda per a venir, expressament, a dir, i amb quin talent !, textos meus... Moment de gran emocio, per mi ! Un milio de gràcies ! Gràcies a en Pere Figueres, el nostre cantautor, ric de tants talents demostrats també en d'altres sectors : plàstica creadora escultorica i, ultimament : poesia... Quin home !

            Gràcies, a tots els que heu vingut, senyores i senyors, alguns de bastant lluny com ho ha fet, amb tota la familia, el dr. Eugeni Perea, President de la Societat d'Onomàstica Catalana, conservador en cap de l'Arxiu de la Diputacio de Tarragona, toponimista i gran escriptor  (editat per Destino, I premi Antonio Machado, entre altres...)

     gràcies a tu, Apel.les, el fidel de sempre, amb tanta beneficència per mi, i afecte pregon i support, i a qualsevol indret que sigui ; aqui, a Barcelona, o a Perpinyà, o a Paris ! Quantes vegades hauràs eixugat les meues llàgrimes !...

Gràcies a tots aquells qui m'ajuden tant a guardar efectiva la meua tremolant activitai, en particular, a l'editor Jesus Aumatell, l'editor.

Gràcies, del més fondo del cor, a tu, Carme que, amb tanta subtil introspeccio, m'has aclarit fins i tot certs arcans meus de la propia ànima,

gràcies a tu, Joan-Pau, quin plaer permanent que em dones amb el teu judici tan positiu sobre els meus métodes en investigacio, gràcies que uns dits « joves i nets », com els teus s'hi posin, i amb tanta honradesa, « per a salvar Catalunya », com ho demanava l'Espriu,

Gràcies a tu Jaume, a la teua riquesa cultural enriquida de ta rica sensibilitat tan brillantment matisada d'humor... què en seria de nosltres, sense tu, a Perpinyà ?...Hi va haver circumstàncies en què, sense tu, jo estava a punt de suicidar-me.. Si !

     En aquest aïllament nostre, al Nord, branca tallada de l'Arbre de vida català, l'atencio que ens porteu, aqui, benvolguda i magnifica Institucio de les Lletres Catalanes, benvolgut i magnific Institut d'Estudis Catalans, benvolguts germans del Sud, ens salva la flama que ens sostè la vida, ens salva, dit amb el bonic mot de Carme : l'essència mateixa de la Vida. Essencial !, ja que la nostra essència, és CATALANA. Per tantes gràcies que pugui fer i enunciar, mai no seran prou per dir-vos totes les que que us dec, que us devem, els del « Nord », a tots vosaltres que, amb el vostre ajut,   feu que Catalunya és quedi UNA, plena i sencera !

     ...Aixi, com a toponimista, especialista de toponimia catalana (escollida asignatura per a guardar memoria de què sem) permeteu-me d'acabar, tal com he començat, amb uns mots del nostre Nobel Salvador Espriu :

           « Aixi hem resseguit
             els rius i les muntanyes,

             la seca altiplanura i les ciutats...

             Hem estat amb el vent

             en els camps, en els boscos,

             en la remor de les fulles i les fonts,

             i anem escrivint...

             Donarem un darrer nom a cada cosa

             quan facin vells records quasi una nova creacio :

             vet aqui les vinyes, i els arbres, i el mar

             i nosaltres, encara... » 

 

        i nosaltres encara,... i nosaltres sempre !

        Visca, visca Catalunya ! la nostra Terra-Mare ! Visca! Visca !

          PORTET, any de gràcia 2017, 28 de juny, homenatge ILC, a l'IEC, Barcelona 

             

(
Début de son discours)    (Les autres discours)

  HOMMAGE  A  RENADA  LAURA  PORTET

DROCOURT NATURE vous parle un peu du Ciel,
de la Planète, des HUMAINS ET DES ANIMAUX

=  Ses HOMMAGES -  A L’IEC, l’Institut d’Etudes Catalanes de Barcelone le 28/06/2017;
                                 -  Au Casal de Perpignan le 29/09,
                                 -  Dans l’Empordà le 14/10,  au pied du monument dédié à
Lluis Companys

 

11/03/19  -  La Societat d’Onomastica Catalana, lors de son Assemblée générale à Barcelone du 23/02/19 a décidé, à l’unanimité, de nommer Madame Renada Laura PORTET sociétaire d’honneur de cette entité en reconnaissance de son engagement suivi à l’étude, la promotion et la diffusion du patrimoine onomastique catalan. (Courrier d’Emile Casanova, Président)

Ci-dessus  -    LES CATALANS  -  Renada-Laura Portet   -  DISCOURS  2

(La SUITE des CATALANS par le SOMMAIRE ou par l’ACCUEIL ou par la LISTE des pages Roussillon)

 LES PAGES DU SITE  :  Date de la dernière info pour chaque page

Accueil