==  CARME PAGES : « Sr. President de l’Institut d’Estudis Catalans, Sra. Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Sr, Representant de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Estimada Renada, Benvolguts presents, 
     En el context d’aquesta celebració tan justa i encertada en què homenatgem Renada-Laura Portet i la seva figuració en el món de les lletres, que abracen tant el camp de la narrativa breu, de la  novel·la, del  drama, de l’assaig i l'escrit científic o de recerca en temes com la lingüística, la toponímia o l'onomàstica, així com la disciplina poètica, que m’encarregaré de comentar i en la qual ha excel·lit  com una gran dama de les lletres catalanes, permeteu-me  que gosi parlar una mica de com la vaig conèixer i de com em va encisar la seva embolcalladora  personalitat.
       Va ser en el decurs d’un sopar de la Nit de Sant Jordi a Perpinyà, en què ella era presidenta del jurat de poesia que havia premiat el meu treball
Lletres al vent i que, justament en aquesta ocasió, ella fou guardonada amb el premi de narrativa pel recull  Una dona t’escriu. Va ser l’any 2004, just, no fa gaire, acaben d’escolar-se 13 anys d’ençà de la benaurada data. Des de llavors, m’ha atret el seu embriagador caràcter, un encanteri que va anar cada dia en augment sobretot des que vaig descobrir la seva poesia i vaig decidir que l’estudiaria i analitzaria, tal com havia fet en l’estudi de El pòsit clàssic en la poesia de M. Àngels Anglada. De manera que el fet d’haver d’aprofitar el poc temps de silenci que tinc a casa ―tenim una família llarga que sempre se senten bé a la casa pairal―  m’ha obligat a esmerçar uns quants anys a l’anàlisi de la font inacabable de riquesa literària que emana dels seus versos i que últimament ha pogut veure la llum gràcies a la confiança que hi ha esmerçat Jesús Aumatell de l’editorial Emboscall, sota el títol Renada-Laura Portet: la seva essència.
     
Abans, però, d’enumerar les seves obres deixeu que us parli de com la va veure el meu esguard en el moment en què vaig decidir que furgaria dins la seva poesia, per saber més d’ella. Us en llegeixo, doncs, el particular retrat mental que li vaig fer:
     El ulls, un poc empetitits pels anys de lectura àvida, són d’una blavor insondable. La veu ―harmoniosa i molt femenina― accentua el poder encisador  del seu esguard, que ens revela  una persona inquieta i eruditament curiosa; més que curiosa, enamorada de la paraula escrita. La seguretat amb què parla de qüestions lingüístiques, de literatura, de topònims, de poesia... fa que els qui som lletraferits ens hi acostem i desitgem de conèixer-la més a fons. La seva primor i la poqueta estatura, així com el suau gest i el blanc cabell adaptat gràcilment al cap,  fan pensar en una ballarina que va de puntetes per la vida, dansant  al so de la música que emana dels textos que llegeix, dels que elabora, dels documents històrics que cerca i que reelabora per a nosaltres a ritme propi, amb el seu delicat i interessant compàs. Els seus escrits desprenen un perfum personal, un ordre  interior, intensificat en la seva poesia, que ens fan imaginar el repte d’una realitat: la seva. Naturalesa i ànima: zones de l’univers que sovint s’uneixen en l’art. Intentaré de descobrir les passions que el pudor de parlar d’un mateix  fa amagar rere el mantell brodat de la poesia.
     Vas ser amb la intenció d’escoltar el seu silenci que em vaig apropar a la  poesia de Renada-Laura, convençuda que hi trobaria l’essència de la seva soledat (al cap i a la fi, quan escrivim, sempre cerquem la soledat per tal de trobar-nos). Jo volia conèixer el perfum de la dona, el de l’escriptora, el de la mare, el de l’amiga, el de l’amant, el de la investigadora, el de la patriota, el de l’àvia... el de la musa d’un pintor.
     Ara, enumeraré ràpidament el gruix de la seva obra, perquè prengueu consciència de la tasca feta a través del temps. En
narrativa ha publicat: Castell negre (Chiendent, 1981); Lettera amorosa (El Trabucaire, 1990); Una dona t’escriu (Premi Ramon Juncosa, Trabucaire, 2005). En novel·la: L’escletxa (El Llamp, 1987); El metro de Barcelona (El Llamp, 1988); Memòries..... Barcelona, (El Llamp, 1990); Rigau & Rigaud: un pintor a la cort de la rosa gratacul. (Destino, 2002); El mirall de Duoda, comtessa de Barcelona, duquessa de Septimània (Université de Montpellier, 2003); Duoda, comtessa de Barcelona. (Rafael Dalmau Editor, Col·lecció Bofarull , 2008). En assaig i investigació: ha tocat temes com La Sardana (Amics de la Sardana, 1982); A la recerca d'una memòria: els noms de lloc del Rosselló. (premi Vila de Perpinyà, 1981); Toponímia rossellonesa. Perpinyà ( Consell General del Po, 1985); Els coroneills de Perpinyà (Barcelona: Abadia de Montserrat, 1988). També ha fet aportacions a la literatura infantil amb La petita història de Perpinyà, amb Meritxell Torras (Mediterrània , 1995). No se li ha resistit tampoc el gènere dramàtic, ho ha demostrat amb l’obra teatral Guillem de Cabestany o el convidat imprevist (1995). Ha exercit de traductora en un munt d’ocasions, d’entre les quals destaca l’òpera El barbero de Sevilla.
     
Tres són les subtils obres escrites en poesia: Jocs de convit (Columna, 1990); Una ombra anomenada Oblit (Columna, 1992); El cant de la Sibil·la (Fundació Roger de Belfort, 1994) i un especial poemari titulat N’HOM, que dormia en un calaix i que acaba de veure la llum del dia de la mà de Jesús Aumatell. A N’HOM, Renada empra un sistema o recurs evolutiu que parteix del corrent simbolista, però que juga amb l’actitud subjectiva, amb l’expressió sentimental, amb la temàtica personal de l’angoixa de viure i amb la invasió del no-res. És una meditació de la dona que s’enfronta a la realitat més esquerpa. Que ofega el mateix desig de viure i ens mostra una mena de món kafquià  a través d’aquest “hom” el·líptic (se’m fa difícil glossar en unes línies allò que he estatestudiant durant tant de temps, però intentaré de fer un exercici de condensació en parlar-vos dels seus poemaris).
    
Jocs de convit és un poemari modern i atrevit en què l’autora juga amb poemes proteïformes, poemes en prosa contínua i poesia combinatòria, on es consolida com a poeta i gràcies al qual és percebuda com una de les veus més originals en el panorama de la poesia catalana. Servint-se de les múltiples funcions del llenguatge, l’autora ens proposa un joc summament suggestiu en què el lector esdevé també creador. Aquesta constant recerca formal es conjumina amb un lirisme intens i sensual que la connecta amb la més viva modernitat.
    
Una ombra anomenada Oblit, és un recull de poemes fonamentalment esculpits amb règies imatges i factura de fons opac. El lèxic és aquí més concentrat, arriba a reduir-lo fins l’abstracció. Jo diria que aquest poemari és el perfum de Renada, l’essència que exhala el seu interior, passada per l’alambí de la ment, però que ens permet d’entreveure-hi un esperit apassionat i minimalista. És la personificació sensible d’imatges que li apareixen com ales diàfanes i que ―amb destreses acrobàtiques― fon amb les ombres que apareixen rere l’exercici escultòric de l’escriptura. Interpretar-la és un costerut treball que comporta aixecar nombroses capes de metàfores, que, finalment ens condueixen al nucli del sentiment o de la idea. La lectura sempre resulta premiada per la música que desprenen els versos.
    
El cant de la Sibil·la, per a Renada no és altra cosa que la poesia, com a símbol de revelació divina. Imatge d’il·luminació, la de Sibil·la,  d’aquella llum que sorgeix de les coses més insòlites, fins i tot de la més pura tenebra. Els mots espellats en aquest poemari es fonen amb la pròpia pell i la veu poètica se serveix de l’actuació cerimoniosa, preàmbul de la profecia de la vaticinadora dèlfica, per deixar-nos entreveure el que sent quan cerca els mots que pretén vessar al poema; bullen al cap i finalment emanen. També troba espai per fer-nos saber l’estima que sent per la seva llengua materna, el català pur de què s’havia nodrit a la comarca de la Fenolleda, on va néixer. Sibil·la simbolitza  l’ésser humà elevat a la condició transnatural que li permet comunicar amb allò diví per enviar els seus missatges: la possessa, la profeta, l’eco dels oracles, que ―en aquest cas― serà l’instrument poètic que la portarà a la revelació
     Haureu pogut comprovar, amics presents, que l’homenatge d’avui és ben justificat. L’obra renadiana, que,  a més conté comunicacions tecnolingüístiques a la Sorbona, no es pot oblidar. Renada amaga, rere les imatges poètiques que contenen els seus versos, esquetxos del seu pensament, d’un pensament radical que forma part de la veritat que hom cerca a la vida, ella ens la mig dilucida, perquè com la resta dels mortals no l’arriba a desentelar del tot. Els abismes del cor suren quan escandim, amb veu pausada, els seus versos; són paraules reveladores d’aquell ordre del cor que la raó no coneix, però que es complementen i que trobarem a doll en la seva obra. La seva és una poesia que pot semblar visceral, però que acabem reconeixent filosòfica
     Llegint la poesia de Renada  trobarem allò que els escriptors reserven per a la paraula escrita i que no és altra cosa que el “secret” (i m’atreviria a dir també ho notareu en la narrativa, perquè, fins i tot en aquest gènere fa sentir la seva veu a part de la del narrador omniscient). El “secret” és, definitivament, tot el que no es pot dir amb la veu perquè és massa veritat. La veritat de tot el que passa en el si del temps és el silenci de les vides i això és el que trobareu en l’obra lírica de Renada: els seus silencis vitals, purament la seva essència
      Amb actitud ben egoista et desitjo llarga vida, Renada, perquè no deixis de tacar el paper amb aquestes formiguetes negres que surten del teu pensament i que tan ens complauen. Voldria que la vida et pogués regalar merescudes satisfaccions com les que suposem et fan gaudir avui, aquí.”  
(Carme Pagès, Barcelona, IEC, 28 de juny de 2017)

PERE FIGUERES, : « Renada-Laura Portet homenatjada a Barcelona
02 Juliol 2017 : Vàrem ser molt pocs el passat dimecres 28 de juny a assistir a una celebració dedicada a Renada-Laura Portet a l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) i organitzada per l’ILC (Institut de les lletres Catalanes) a Barcelona

 

==  HOMMAGE à RENADA PORTET

 

———————

-  Juin 2016-  . TERMENES FLEUR D’EPINE. De Claude PLA.  Toponymie et microtoponymie d'un ancien pays de l'Aude
   Cet essai
de toponymie exploite un corpus de quelque 6 000 noms de lieux issus d'un petit nombre de territoires villageois (vingt-cinq seulement) dans une zone sub-montagnarde à la topographie tourmentée. La première partie de l'ouvrage, géomorphologique, étudie les formes saillantes du relief, les formes en creux, les unités constitutives des terroirs agricoles ou pastoraux (terres labourables, espaces horticoles, espaces herbagers, etc.). La seconde partie expose la stratigraphie des couches successives de l'ethno-toponymie historique (des origines jusqu'à l'époque romano-franque), puis les modes d'appropriation du sol et les différents systèmes ou institutions agraires du second millénaire.

   La toponymie majeure, qui concerne les lieux habités et les éléments pérennes des paysages (montagnes et cours d'eau), fait généralement appel aux langues disparues. Quant à la microtoponymie, elle est en relation organique avec le dialecte vernaculaire (l'occitan d'après l'an Mil) : c'est elle qui constitue l'apport essentiel et original de cette étude. La composante linguistique et historique fait de ce livre un ouvrage scientifique, mais la fibre paysanne de l'auteur, sa connaissance du pays, son empathie avec les hommes de cette terre l'ont naturellement porté à une forme d'écriture narrative et affective qui a donné à son texte la couleur d'un livre de vie.

   Claude Pla est né en 1937 à Félines-Termenès, dans ces Corbières où sa famille est implantée depuis le xvi siècle. Après des études classiques à Toulouse (Lycée Fermat, Faculté des Lettres), il a enseigné l'anglais et l'occitan dans le secondaire. Mais c'est dans cette réflexion sur l'ancien pays de Termenès qu'il a trouvé son vrai sujet. (ISBN: 978-2-343-04138-4  -  60€)

 

Juin 2018.  « PECHLAT »  DE CLAUDE PLA : De la non-valeur au beau domaine viticole - « Le pain quotidien : les bleds

Il faut assurer la nourriture des hommes et des animaux domestiques. Cette mission est dévolue aux céréales. Dans l' Antiquité, Tacite disait déjà : << sala terrae seges imperatur » (on ne demande à la terre que du grain).

   Longtemps les rois de France, et Charlemagne avant eux, ont eu le souci permanent de favoriser cette production, au détriment des autres cultures, la vigne notamment. Pechlat, où la vigne ne s'implantera que fort tard, est encore l'illustration de ce choix séculaire. Partons donc à la quête des bleds. Ce terme, qui a conservé la dentale  étymologique du francique blad ( cf. moulin bladier), qui signifiait très généralement "produit de la terre", a d'abord désigné toutes les céréales : on voit par exemple en 1590 à Lagrasse un « bailh à couper les bleds» (Anthoine Vidal, notaire). Mais, dans ce même acte du 28 juin 1590, on trouve la formule : « faucher tous les bleds et avoines qui sont semés à la métairie de Pechlat », ce qui nous incline à penser que bled ne doit désigner que les céréales panifiables, blé, seigle et peut-être même orge. À la même époque, un autre acte notarié de Jacques Garrigues fait état de « la quantité de 22 cestiers bled froment 4 cestiers seigle 11 cestiers avoyne 6 cartières orge et 5 cestiers paulmolle » pour ensemencer les terres de Jehan Colin à Ribaute (26 octobre 1592). On voit ici le terme générique se restreindre à la seule céréale noble, le froment. Le dernier avatar de cette évolution sémantique sera le mot blé employé seul, pour désigner le blé froment. »  (p47)
   (
Cette monographie de Pechlat est la première d'une série qui se propose de présenter, sous cette même forme, une trentaine de domaines (ou campagnes) du bas Term (enès - méditerranéen, entité géographique et climatique qui regroupe les territoires de Lagrasse, Ribaute, Saint-Laurent-de-la-Cabrerisse, Jonquières, Talairan et Saint-Pierre-des-Champs) Coll. Prædia.

  HOMMAGE  A  RENADA  LAURA PORTET

DROCOURT NATURE vous parle un peu du Ciel,
de la Planète, des HUMAINS ET DES ANIMAUX

Ci-dessus  -    LES CATALANS  -  Renada-Laura Portet   -  DISCOURS

 LE SITE  :  Date de la dernière info pour chaque page